Entrevista a Pep Botifarra

Citació

pep-botifarraEntrevista de Teresa Ciges extreta de la revista SAÓ número 377 de Desembre de 2012

http://www.saoedicions.com/
“Jo, contra el castellà, no tinc res; però la meua llengua va primer”
Pep Gimeno, més conegut com “Botifarra”, es considera un cantaor de cançons. Aquest cantaor xativí ha assimilat les paraules de Raimon, i no ha volgut perdre els seus orígens per no perdre la identitat. El seu èxit no ha sigut vendre més de 22000 discos, sinó recuperar la música tradicional i aconseguir sentir els joves valencians cantar romanços i malaguenyes, cosa que fins fa pocs anys era impensable.
Et defineixes com un “cantaor de cançons”. Què sents quan en un móvil zona una de les teues cançons?
Jo sóc una persona molt senzilla, i per a mi això és una cosa molt gran. De sobte, un xiquet de huit anys m’ensenya el seu móvil en què zona la “Malaguenya”. És molt fort i em sent molt afalagat per part de la gent jove, de veure el ressorgiment tan gran que hi ha hagut.
Com és que et segueixen més els joves que els grans?
És molt fort. Jo açò encara no m’ho explique. Fóra més normal que la gent gran s’hi sentirá més identificada que no la gent jove, perquè abans s’escoltaven aquestes cançons en les cases. Els joves d’ara no s’han criat amb aquestes cançons, llevat que vinguen d’una familia molt tradicional.
Més de 22000 discos venuts. On creus que radica la clau del teu èxit?
La clau del meu èxit sou vosaltres, el públic. També puc dir que Obrint Pas m’ha ajudat molt de cara a la gent jove, perquè que un grup com Obrint Pas em trie a mi de tants cantaors que hi ha… Amb ells vaig anar a una Diada de Catalunya amb més de 10000 persones cantant la “malaguenya”, i va ser molt fort. En aquell momento m’entraren ganes de plorar, no podía ni cantar de com estaba d’emocionat. Tinc 52 anys i vaig començar a cantar als 15, i qui m’havia de dira que això arribaría a aquest punt. Ara sóc Pepe Botifarra, però abans erar Pepe Merda: passava desapercebut per a tots. Jo vinc de les danses, sóc una persona senzilla, una persona sense estudis. No m’he guanyat res, sempre he cantat el mateix. El que passa és que l’èxit tal volta pot ser per la manera d’expressar-me, per la naturalitat que diuen que tinc. Jo no sóc artista, perquè el qui és artista damunt de l’escenari fa el seu paper i baix és d’una altra manera. Jo sóc igual damunt l’escenari que baix. Li he pegat 40000 voltes al nano i no m’explique això. Creac que no he fet res de l’altre món.
Com es sent Botifarra en no poder dedicar-se professionalment a la música?
Em sent malament, perquè m’agradaria. És la meua asignatura pendent. Jo no vull guanyar diners, jo tan sols voldria un jornal per poder pasar el mes. Per a mi, cantar és un plaer, i disfrute ensenyant les cançons. M’agradaria viure de la cançó.
I ara vas a per un tercer disc en solitari. quines peculiaritats té respecte dels altres dos?
Les peculiaritats que té és que u és més cabut que els aragonesos, que solem dir, i ja fa més de vint anys que tenia aquest projecte en ment. A mi, la rondalla que no me la toquen, però aquest projecte, que barreja música tradicional amb banda, ha quedat molt boniquet. És impactant sentir que una marxa mora òbriga la “Granaïna de Montaverner”. El disca ha sigut molt ben rebut entre el públic; de fet, ja hem venut 2000 discos i no fa ni mig any que l’hem tret. A més, la gravació va ser una pasada: la vam fer a la meua caseta del camp perquè no volia clavar-me en un estudi, i entre cançó i cançó jo donava de menjar als animals i estaba en l’horta.
Com definiries les lletres de les teues cançons? Perquè sembla que en aquest nou disc estàs més combatiu…
Pel que fa al nou disc, hem canviat la lletra de la “Malaguenya”, i ara diu: “l’altre dia jo somniava que ja era realitat un món sense violencia, ple de pau i llibertat” i “cante la meua terra per posar-li solución”. Molta gent s’ha disgustat perquè ja no dic “el País Valencia”; és una altra versió de la “Malaguenya”, cal anar renovant-se. Vull que es conega la mala situación dels llauradors, i per això he canviat la lletra. En ma casa han sigut llauradors tota la vida, i com sempre s’han emportat tantes bastonades… A més, jo sóc un llaurador frustrat, per desgracia, perquè m’agrada molt la terra, però d’això tampoc es pot viure. Però, aquestes noves lletres també tenen un doble sentit per denunciar la situación general que estem patint.
Com veus la situación del valencià?
És depriment. M’agradaria que estiguera en una altra situación i que tinguera més suport. Jo no sóc polític, però jo sé el que vull. Jo, contra el castellà, no tinc res; però la meua llengua va primer.
I la situación cultural al País Valencia?
Estic cansat, està tot tan fotut… Però no hem de desistir, perquè si caiem nosaltres, qui ha de pujar això? És una situación molt trista, però cal lluitar per un futur més just.
Tens molta relació amb la Consellera de Cultura?
No la conec, no sé qui és. Mai s’han posat en contacte amb mi, però tampoc em fa falta. No em procupa, perquè cap institució m’ha ajudat mai en la vida.
Rus et demana que cantes molt a Xativa?
Cante a Xàtiva cada cinc anys, més o menys. Hurien d’ajudar més els músics d’ací. Jo vull que a Feliu Ventura i a altres cantants xativins també els demanen cantar. És molt trist el paper que están jugant les institucions: mira el que li han fet a Raimon a Barcelona, i ací no li han fet res. Sembla mentida. Però, sé què em passa, però m’entra pesantor en pensar tot el que m’ha passat i la sort que he tingut. M’hauria agradat que a altres persones també els haguera passat el mateix que a mi.
La pregunta clau: fins quan cantarà Botifarra?
Cantaré fins que muira, perquè és la meua vida. Per a mi això és una groga, com deia la meua àvia. No pararé mai en la meua vida. Quan tenia 20 anys pensaba que se0m passaria, però cada vegada açò va a més. No deixaré mai de cantar, i mentre la gent ho demane, encara més.